Antoni Verdaguer Serra

Sinopsis

El barri del Raval, a Barcelona, és l'escenari on es posen en joc tots els conflictes d'una ciutat contemporània. Una pel·lícula coral, una història de ficció, en clau documental, sobre la vida quotidiana d'aquest barri. Una mirada sense prejudicis i original sobre el dia a dia del cor de Barcelona.

Veure el tràiler de la pel·lícula

Critiques

“Raval, Raval...” és un film coral on a través de la fusió entre realitat i ficció, entrecreua vàries històries que troben el seu denominador comú en el barri barceloní. El racisme, la convivència, les classes socials, els maltractaments domèstics, l’especulació immobiliària, l’amistat... son alguns dels temes sobre els que Verdaguer reflexiona i pren partit en el seu film, tot i que per sobre de tot això hi ha una voluntat conciliadora amb la vida i entre els humans, que és el que va fer que la sala, plena a vessar, aplaudís durant bona estona, amb eufòria, a Verdaguer. (Albert Pons - Internet, Abril 2006)

La nova pel·lícula d’Antoni Verdaguer, “Raval, Raval...” acaba de ser escollida per competir a la secció oficial del Festival Internacional de Cine de El Caire, que es celebrarà a principis de desembre. “Raval, Raval...” suposa un recorregut pel llegendari barri barceloní, una mirada coral en clau de documental sobre el dia a dia del barri. Seguint el concepte ja utilitzat per José Luis Guerín i la seva prestigiosa “En construcción”, el director terrassenc s’endinsa a l’interior del Raval per oferir-nos un retrat que inclou a gent diversa: un artista malalt, cantants perseguits per bandes de traficants, pakistanesos, prostitutes, estudiants universitaris i, fins i tot, tres brasilers que es guanyen la vida com estàtues humanes a les Rambles. Durant la celebració del Festival de El Caire es realitzarà la presentació internacional d’una pel·lícula que té tots els punts per convertir-se en un dels títols més premiats de l’any... qüestió de temps. (Vilaweb - Internet, Novembre 2006)

Em sembla la millor pel·lícula de l’Antoni Verdaguer des de “Havanera 1820”. Serà una peça molt important per a la representació cinematogràfica espanyola internacional. Ja comencem a estar farts dels de sempre. Hi ha molts cineastes que també fan bon cinema. (Esteban - Foro "Talita Cum", Septembre 2006)

FILM ESPANYOL PER UN MÓN SENSE FRONTERES “Raval, Raval...” és a la frontera entre la ficció i el documental, la pel·lícula, en principi, és un gran repte, però el resultat final és excel·lent. És crua, és descriptiva, és sentimental, és dramàtica. La càmera salta d’una història a l’altre a l’estil documental, però la trama es segueix amb fluïdesa, com un film de ficció. És fa difícil, a vegades, dir si els espectadors simpatitzen amb els personatges pel realisme del film o per l’excel·lent guió ple de punts àlgids, de grans i emocionants moments. La música que s’hi escolta hi juga un rol prominent i es molt adequada per a cada escena, ja siguin desesperades, esperançadores o nostàlgiques. El rerefons emocional i les històries reals donen la barreja perfecta perquè el director pugui expressar la seva opinió respecte a les estrictes normes que regeixen la immigració a Espanya. Verdaguer creu en un món sense fronteres, però respecte a la solució del problema de integració de les minories, Verdaguer creu que no es només feina d’aquestes minories, dels immigrants, sinó que també correspon als nadius és, doncs, un procés en ambdues direccions. A la pel·lícula, l’èxit de la integració existeix només quan les dues parts tracten d’entendre’s i d’acceptar-se l’una a l’altre. (Sarah el Sirgany - "The Daily Star" - El Caire, 9/12/06)

Un documental que recrea la ficció de la realitat (si volem veure-la), entrecreuant històries d’okupes, immigrants i xarxes mafioses de prostitució i pederàstia. Un retaule gens afalagador, que el director reconstrueix en algunes ocasions i, en altres, es limita a mostrar-lo davant una càmera implacable, però plena d’amor cap aquesta Barcelona mestissa i tan allunyada de la retòrica dels polítics. La seva pel·lícula constitueix un mosaic d’incalculable valor. (Lluís Bonet i Mojica - "La Vanguardia", 24/6/07)

Et felicito per la justesa, finesa, duresa, sensibilitat, tendresa – cada cosa en el seu moment – que afloren a les diverses escenes de la pel·lícula i per la gran qualitat de la banda sonora. Entenc com a molt aconseguida la concatenació tan complexa d’històries tan diverses, que transcorren en el mateix territori, cosa gens fàcil. Crec que has aconseguit un retrat molt dinàmic del Raval que, al meu entendre, complementa (i crec que supera) el retrat més paisatgístic, més fotogràfic de "En construcción". (Albert Grau i Montero - Director de l’I.E.S. Tarradell del Raval, 21/6/07)

Al Festival de Cine d’El Caire ja varem veure aquest RAVAL, RAVAL... que ara s’estrena. El públic de la capital egípcia el va assimilar perfectament i el va aplaudir, i és que si hi ha una pel·lícula que parli sàviament de mestissatge en una gran ciutat, és aquesta. (Jaume Figueras - "Cinema 3" a TV3, dissabte 23/6/07)

S’ha estrenat RAVAL, RAVAL... una pel·lícula que va néixer com a documental, ca créixer amb problemes d’identitat i s’ha acabat convertint en un mixt insòlit, que explica amb dramatúrgies de film coral i una trentena de protagonistes reals, la torre de Babel que és tot allò. Actors professionals, semiprofessionals, gent de tota mena autointerpretant-se i moments de cinema-verité autèntic, es barregen indiscriminadament amb bons resultats, donant fe del caos real que és la zona i la gent que hi malviu. RAVAL, RAVAL... té tots els números, per afegir als seus valors cinematogràfics, el ser el recull final d’un Raval en agressió i agitació constants. Tant és així que, en el temps transcorregut des del seu rodatge fins a l’estrena, moltes coses ja han canviat. I no precisament cap a l’harmonia... probablement: el Bronx català. (Àlex Gorina - "El temps", juliol 2007)

...perquè la banda sonora de la pel·lícula és meravellosa. Hi ha una bona quantitat de gent que treballa amb música, que canta, que fa música, que crea, i totes aquestes músiques de llocs tan variats, barrejades, creen una autèntica “simfonia ravalera” que el Carles Cases acaba d’arrodonir amb una rumba – amb lletra del mateix director – que un cor de nens canten als títols de crèdit finals i que vaig trobar sensacional. Hauria de ser declarada ja, com a himne oficial del barri del Raval. (Àlex Gorina - sessiocontinua.com, juny 2007)

La pel·lícula reflecteix la multiculturalitat del barri – està parlada en català, castellà, àrab, urdú, francès, portuguès, anglès i fang (un dialecte del Senegal) – i els problemes quotidians dels seu habitants. Alguns dels seus protagonistes recreen les seves pròpies històries. Treballar amb intèrprets no professionals te els seus pros i els seus contres. D’una part es reforça la sensació d’autenticitat, i això és bo, però es corre el risc de que siguin actors mediocres, per això la pel·lícula funciona millor en els moments més propers al documental, amb l’excepció del tram de comèdia protagonitzat per la brasilera “sense papers” que compta amb Olga Gutierrez, que te una gran vis còmica. (Dolors Font - "Diari de Terrassa", divendres 22/6/07)

La pel·lícula està molt bé, per a mi és la millor que has fet. Entranyable, humana, real, autèntica, sensible... Molt bé, Toni! Segur que has fet bé a molta gent a qui has donat més identitat i autoestima... i la manera com ho has entortolligat tot (en el bon sentit) per teixir aquest “patchwork” de la vida d’un barri. Els que l’hem vist ja no podrem creuar mai més el Raval, passar pels seus carrers – que fins ara, al menys a mi, em semblaven difosos -, sense “identificar” les cares de la gent. (Jan Baca i Pericot - Cineasta independent, 1/7/07)

Si el format d’un producte cinematogràfic s’ha d’adequar al contingut que ens proposa, sense cap dubte “Raval, Raval...” és modèlica en aquest sentit. Podríem dir que es tracta d’un “film fusió”, equivalent al caràcter del barri barceloní on transcorren les diferents trames: el Raval, antigament conegut pel políticament incorrecte – però literàriament potent – topònim de “barri xinès”. Alguna cosa hi ha de la memòria del barri a “Raval, Raval...”, però a Verdaguer li interessa més reflectir la bategant realitat del moment. Per això desenvolupa una estratègia aparentment molt diferent del cultisme amb que José Luis Guerín abordava el mateix territori i la mateixa fauna urbana a “En construcción”. De manera més explícita, Verdaguer barreja elements de ficció amb elements documentals, no uns al costat dels altres sinó autènticament barrejats, fusionats, dintre de les diverses trames argumentals. “Raval, Raval...” és, sens dubte, una pel·lícula plena de defectes, imperfecta, però capaç de transformar aquesta imperfecció en plataforma d’exhibició de la vida real. No es tracta ni d’una pel·lícula de tesi, ni de denuncia social, ni d’un documental etnogràfic, tot i que se’n desprengui una tesi obvia: la confraternització entre cultures diverses en un espai comú, un clar reflex de les dures condicions de vida dels nous i dels vells habitants i un atenta i documentada mirada a l’univers multiforme que il·lustra. Les estratègies que Verdaguer utilitza son tan variades que, a vegades, la fusió esdevé confusió, però que no s’ha d’entendre com un caos improductiu, sinó com una voluntat d’assolir la massa crítica capaç de testimoniar una realitat torrencial i desarticulada que satura tots els porus de la pel·lícula. Actors no professionals, músics, gent amb els seus noms i cognoms autèntics es mouen per uns espais que es reconeixen perfectament, parlen de problemes quotidians: obtenció dels papers de residència, aconseguir treball, sobreviure ala rehabilitació urbana, compartir aules en diversitat, resistir a la pressió de certes màfies... intentant mostrar-nos la construcció d’una nova realitat urbana i social. D’aquí que aquest imperfecte film de Verdaguer, sigui diferent de les línies habituals de la producció catalana i, per això, mereixi una especial atenció. (José Enrique Monterde - III Meeting Critic’s on Catalan Cinema, octubre de 2007)

Escollir RAVAL, RAVAL... com a millor pel·lícula catalana, hauria de perfilar-se – més enllà dels seus merescuts valors cinematogràfics – com a motiu d’orgull general i universal, tractant-se d’un film on conviuen amb tanta harmonia diferents llengües i cultures. Tot un model d’integració nacional, lingüístic i cultural. (Xavier R. Bernabeu, 13/11/2007)

Acabo de veure RAVAL, RAVAL... M’ha semblat molt bona, valenta i necessària. M’ha agradat molt, però que molt. No importa gens els pocs medis econòmics de la pel·lícula, el que s’explica, i com s’explica, està molt per sobre de la falta de medis. M’ha fet vibrar de valent. No m’ha semblat una pel·lícula, m’ha semblat la vida, aquí i ara, però la VIDA de veritat, res de gilipollades. Quina ràbia no haver-la vist abans. (Òscar Quintela, 7/3/2010)