Antoni Verdaguer Serra

Sinopsis

Ficció basada en un cas real i barrejada amb documental arreu de l'Estat Vegetatiu Permanent (EVP) i del debat sobre l'eutanàsia a Europa i, particularment, a Espanya.

Veure el tràiler de la pel·lícula

Critiques

Et felicito molt efusivament per la teva nova pel·lícula. És un tema sensible i l'has resolt meravellosament bé: ni melodrama, ni la fredor jurídica, ni d'aquí ni d'allà, un repàs exhaustiu del qual es desprenen moltes conclusions i amb qui, cadascú segons les seves idees, pot sentir-se identificat amb una corrent o amb una altra. La pel·lícula a més, està feta amb una gran sensibilitat. Molts documentals, els fan periodistes. En aquests casos generalment s'atenen a posar-hi els missatges que hi volen dir. En el teu cas, el documental té tant o més rigor que si l'hagués fet un professional d'una altra disciplina, però alhora "parla" en llenguatge cinematogràfic, amb la traça de les coses no dites, amb aquell pla que ho diu tot sense dir res. Enhorabona! Has fet un magnífic treball. Per extensió, felicito a tot l'equip. La veuré més vegades, és una pel·lícula tant densa que dóna per diverses visualitzacions. Intueixo que serà un referent per a molts anys...i sempre que en senti a parlar, recordaré la simplicitat amb que la feies i com vaig poder tenir el plaer d'anar veient com es gestava, fins que el projecte ha madurat. La dedicatòria a la Maria real també em va semblar esplèndida. Moltes gràcies per haver-la fet i per haver-ne pogut compartir un bocí. (Montserrat Muntada - Psicòloga i Tècnic d’Organització, dimecres 13 d’abril de 2011)

Penso que “Morir sense morir” és una pel·lícula valenta i compromesa per la temàtica que hi tractes i pel posicionament ideològic que defensa i que mostra. El tractament del tema és complet; i aquest tractament (el qual no és fàcil d'aconseguir) és a la vegada personal - ja que la ficció vehicula una actitud o un punt de vista concret sobre la problemàtica - però objectiu ja que la part de documental ofereix opinions que responen a caires i sectors diversos, el qual permet que l'espectador pugui avaluar el tema des de tots els angles, encara que en cap moment s'amaga la teva defensa d'una postura concreta davant de la qüestió. La pel·lícula tracta un tema poc grat i complex d'una manera profunda i exhaustiva però, no obstant, en tot moment assequible i planera. No és un tema còmode. Si fos tractat de manera impersonal o neutra, limitant-se només a informar, disminuiria l'efecte de revulsiu - de recerca d'una reacció de demanda social d'avenços i canvis - en aquesta qüestió que també, a més del coneixement, reflexió i conscienciació, vol provocar en l'espectador. (Ruth Martínez Gode - Filòloga i Professora d’Institut, dimecres 13 d’abril de 2011)

Antoni Verdaguer està interessat des de fa uns anys en el cinema social implicat en la realitat quotidiana. Ara aborda el delicat tema de l’eutanàsia. Es fonamenta en un cas real i conté els testimonis i opinions recollides en vuit països europeus. No és una pel·lícula maniquea, però si un treball molt necessari. ("Avui" - Les cares de la notícia, divendres 29 d’abril de 2011)

El tema de l’eutanàsia recreat en clau de ficció i analitzat a través d’una dona en Estat Vegetatiu Permanent degut a un accident i a l’impacte que el fet provoca en el seu entorn, especialment la seva parella - realitzador de documentals - manté un notable equilibri entre el testimoni i la realitat representada. (Qualificació: 3 estrelles). (Lluís Bonet Mojica - "La vanguardia", divendres 29 d’abril de 2011)

MORIR SENSE MORIR ajuda a conèixer amb precisió els conceptes d’eutanàsia, suïcidi assistit o testament vital, una forma de deixar legalment per escrit quina és la teva voluntat en cas d’estar incapacitat per expressar-la per malaltia o accident greu. Pel que fa a la part de ficció el recurs del cinema dintre del cinema – el documental que realitza el company de la noia en Estat Vegetatiu Permanent – va il·lustrant la progressió dramàtica de la historia i permet anar introduint els diferents aspectes d’un tema molt complex i polèmic. (Bernat Salvà - "Avui", divendres 29 d’abril de 2011)

Una pel·lícula feta amb una actitud absolutament constructiva per part del director que flirteja – i no eludeix – la polèmica, com ja havia fet en el documental sobre el cinema Català titulat “Cinemacat.cat”, acollint tantes veus diferents que ningú podrà dir que el seu pensament no ha estat considerat o representat a la pel·lícula. A la pel·lícula es parla, sobretot, de llibertat humana i aquí hi entren tants elements – religiosos, culturals… - que no resulta un tema fàcil de resoldre. Cinema català seriós d’aquest que, últimament, estem celebrant tant tots plegats. (Àlex Gorina - "El Secret" a Catalunya Ràdio, dijous 28 d’abril de 2011)

La pel·lícula em va semblar molt didàctica, crec que ho te tot perquè el públic que no sap gaire de que va el tema, pugui fer-se una idea general de tot el que envolta el poder morir dignament. Gràcies per acompanyar la lluita del bon morir amb les eines visuals. Entre tots fem camí per aconseguir una consciència social del que representa la responsabilitat i la llibertat de deixar que les persones, de manera individual, decideixin com volen acabar amb la seva vida. (Maria Benítez - Presidenta de "Dret a morir dignament" de Catalunya, 1 de maig de 2011)

La mirada del periodista – l’Esteve, el teu “alter ego” – l’he trobat molt objectiva, encara que al darrere es pot llegir la teva posició personal sobre el tema. Et felicito per aquest llarg procés d’investigació que segur que no ha estat fàcil. M’ha agradat molt també la part de ficció que planteja el cas concret de l’Alba i ens mostra quins sentiments i emocions afloren en aquestes situacions. He trobat que era un molt bon complement de la part informativa i periodística de la pel·lícula. (Mariona Bigorra - Professora, 1 de maig de 2011)

A MORIR SENSE MORIR ficció i documental conviuen una al costat de l’altra, en una certa tensió, però per complementar-se mútuament. Per una banda una cinquantena d’entrevistes amb eminències, testimonis, familiars de víctimes, polítics, etc… entrevistes molt puntuades on es despleguen els elements que conformen aquest debat que intercala conceptes bioètics, legals, religiosos i mèdics. Per l’altra, una sòbria però densa trama de ficció que intenta acostar-nos a la dimensió humana i purament emotiva del problema, que té la capacitat d’emocionar-nos profundament. I es que, més enllà de les múltiples complexitats del tema, el film de Verdaguer cobra interès perquè demostra que, de vegades, els camins de la ficció són inescrutables, i que d’una posada en escena més aviat raquítica, les emocions i les idees poden aflorar amb una intensitat que el cinema luxós o molt elaborat tot sovint no és capaç de proporcionar. Un tema tan important, i que furga a la ferida del tabú de la mort amb cruesa i tendresa a parts iguals, mereix el tractament que li dóna Verdaguer, un cineasta honest i menys preocupat pel que diran que per posar sobre la taula els comentaris i les sensacions adequades per a la comprensió global del fenomen. Ho demostra l’últim pla de la pel·lícula, una agosarada immersió en la subjectivitat d’una pacient en estat vegetatiu que impacta per la seva capacitat de col·locar-nos a l’arrel anònima d’un problema en què els principals afectats no poden, per desgràcia, aportar les consideracions definitives que posarien cada opinió externa en el lloc que li pertoca. La proposta de Verdaguer té per resultat un producte que, abordat amb manca de prejudicis de tota mena (ètics i estètics), ofereix a l’espectador una bona oportunitat per reflexionar i sentir, escoltar i veure. (Adrià Sunyol - "Decine", maig 2011)

Verdaguer ha realitzat un gran número d’entrevistes a metges, polítics, jutges, advocats, periodistes, filòsofs, religiosos i malalts per poder abordar la qüestió des de tots els angles. Així, en el film hi apareixen persones tan diverses com la monja Teresa Forcades, el filòsof Salvador Pániker o Beppino Englaro, el pare de l’Eluana, la jove italiana que va promoure a Itàlia un encès debat sobre la mort digna. Verdaguer no ha pogut recavar l’opinió del Vaticà, ja que cap dels seus portantveus va accedir a ser entrevistat. El film es complementa amb una trama de ficció amb actores, en la que s’explica la història d’una jove que es queda en estat vegetatiu després de patir un accident de cotxe. MORIR SENSE MORIR resulta interessant, en especial en aquells aspectes menys coneguts com, per exemple, com varia la legislació sobre el tema d’un país a un altre. (Olga Gelabert - "Diari de Terrassa", 11/5/2011)