Antoni Verdaguer Serra

Sinopsis

Una companyia teatral valenciana representa el text de "Pitarra" en una residència per a gent gran, el mateix dia que les monges que regenten el centre reben la visita del conseller de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. El to irreverent de l'obra teatral i les diferències de criteri d'uns i altres acabaran creant un gran caos.

Veure el tràiler de la pel·lícula

Critiques

...no deixa de ser curiós que una pel·lícula com aquesta, rodada amb un pressupost irrisori, molt més baix del que és habitual, en un escenari únic i amb només tres setmanes, sigui l’obra d’ algú que ha dirigit anteriorment “La teranyina” i “Havanera”, dues excel·lents pel·lícules, absolutament oposades en el seu concepte a aquesta que ara ens ocupa... Resulta complicat explicar la sensació que deixa DON JAUME, EL CONQUISTADOR des de que apareixen els títols de crèdit – potser el més divertit de la pel·lícula! – amb aquesta factura de producte barroer, d’irreverència verbal bestial – al límit de la xaroneria, per moments! – d’una dubtosa capacitat crítica amb les institucions i que sembla, més aviat, la broma conjunta d’un grup d’amics i col·legues. Però la pel·lícula acaba resultant simpàtica i, com li passa a una senyora que assisteix a la representació dintre de la pel·lícula, suporta amb certa commiseració aquest Rei que ha agafat purgacions, humiliant un moro en un acte “contra natura”... Per si serveix de mostra, bastants dels espectadors de la sala van sortir-ne contents. (Fernando Lorza - "Cuadernos de ocio", 15/4/1994)

DON JAUME, EL CONQUISTADOR invoca la comicitat d’un text popular d’en Pitarra i s’ha optat per reconstruir gran part de l’obra teatral sobre l’escenari d’una residència per a la tercera edat, en la que les monges responsables estant pendents d’una subvenció. Per quedar bé amb el Conseller de Benestar Social de la Generalitat, organitzen una sessió teatral, a càrrec d’una companyia valenciana. La pel·lícula ha comptat només amb 75 milions de pessetes de pressupost, de capital privat i sense cap mena de subvenció o dret d’antena televisiu i s’ha rodat en un espai únic – un teatre – tot i que, de tant en tant, l’acció es trasllada a la platea o als camerinos, per veure les reaccions del públic o com se li complica la situació al Conseller que ha de subvencionar el centre o a una monja amb un passat ocult de cupletista... En els compassos finals de la pel·lícula, des de l’escenari, es llença rel crit de guerra de “l’espectador té la paraula”... el públic d’aquí i de tot arreu, sempre ha sabut fer-se seus els productes sorgits d’un autèntic esperit popular. Sens dubte, el públic tindrà la darrere paraula. (Núria Bou - "Avui", 29/3/1994)

L’estètica de la lletjor cultivada sovint per en Francesc Betriu en les seves primeres pel·lícules – ”Furia española”, notablement – no es gaire habitual, de manera deliberada si més no, en el nostre cinema. A DON JAUME EL CONQUISTADOR, Antoni Verdaguer – en altres temps ajudant de direcció de Betriu - ha optat per utilitzar aquesta estètica, després de treballs conceptualment molt allunyats d’aquest com “La teranyina” i “Havanera” – dues bones reconstruccions d’època – o, fins i tot, de “L’escot” que tenia un “look” força modern i actual. La pel·lícula és un treball d’encàrrec del productor valencià Pérez Giner - com també ho era “L’escot” – i Verdaguer que mai no ha defugit aquesta vessant d’home d’ofici, ha intentat adaptar-se el millor possible, per passar sense solució de continuïtat d’una pel·lícula ambiciosa, d’elevat pressupost, d’una gran – i ben resolta – complexitat narrativa com era “Havanera”, a una pel·lícula rodada sota mínims – tot i que amb un llarg repartiment, nodrit de les cares més conegudes de la televisió autonòmica catalana – i plantejada casi com una broma entre amics. No es podia agafar d’altre manera el text – agosarat, demolidor... i en vers! - d’en Frederic Soler “Pitarra” – escrit en una nit, com a conseqüència d’una aposta entre un grup de literats catalans – i, per això, ha comptat amb la presencia en el guió de l’escriptor valencià Ferran Torrent, que també practica, en certa manera, en algunes de les seves novel·les aquesta estètica del lleig, per complementar l’obra teatral representada en bona part sobre un escenari per una companyia de teatre – també valenciana! – que resulta ser bastant “destroyer”, intentant traslladar la “mala llet crítica” amb la història i les institucions catalanes d’en Pitarra als nostres dies, amb la presència d’un Conseller de Benestar Social de la Generalitat, que se les veurà i desitjarà per sortir ben parat d’una situació que es va complicant per moments, fins acabar amb un assalt de la policia autonòmica a l’escenari i un intent de censurar la representació. Un “divertimento” per passar l’estona. (J.M. Muñoz - "En Pantalla", 7/4/1994)