Antoni Verdaguer Serra

Sinopsis

Repàs a la història del cinema català des de 1896 fins a la transició democràtica i entrevistes a directors i productors de totes les generacions sobre la situació del cinema a Catalunya.

Veure el tràiler de la pel·lícula

Critiques

Acabo de veure la pel·lícula i m’he quedat amb bon gust de boca... ara ja només falta triomfar, però ja tens bona part del camí fet. Enhorabona!, crec que la peli és prou diversa i equànime com perquè tothom l’aplaudeixi i s’hi emprenyi a parts iguals, depenent dels moments. Com ha de ser, clar, si no hagués estat així, voldria dir que no s’ha fet bé la feina. (Roc Villas - Director de la FilmoTeca de Catalunya)

M’ha agradat, m’ha interessat molt i crec que té un valor històric i pedagògic important. (Àngela Bosch - Directora General de "Catalan Films & TV")

El dia 29 de setembre viurem una experiència insòlita: el sector audiovisual català portarà a terme públicament una autoreflexió col·lectiva a través del llargmetratge documental “Cinemacat.cat” que, amb la col·laboració de diverses entitats públiques i privades, pren com a base un temps passat en el que la cinematografia catalana es manifestà puntera a l’Estat Espanyol. 58 veus autoritzades de productors i directors, expliquen l’evolució posterior, analitzen el present i fan hipòtesis de futur en un “patchwork” de clips de films i de punts de vista personals, sovint contradictoris, però sempre complementaris, que constitueixen un autèntic “estat de la qüestió” cinematogràfica catalana partint del propi mitjà d’expressió. Una proposta que, probablement no té antecedents en cap altre camp de la nostra cultura. La implicació de la FilmoTeca en aquest projecte té un doble objectiu. D’una banda, els antecedents de la nostra indústria es troben dipositats, majoritàriament, al nostre Arxiu. En una ocasió com aquesta, tenia tot el sentit exhumar-los i utilitzar-los per assentar la base d’un discurs sobre l’actualitat. Però d’altra banda, la pròpia pel·lícula “Cinemacat.cat” constitueix en ella mateixa un document únic sobre aquest determinat moment en la nostra cinematografia, i passarà de ple dret a ampliar el patrimoni cinematogràfic català, que la FilmoTeca té la missió de conservar. (FilmoTeca de Catalunya - programa núm. 17)

...no m’atreviria a pronosticar el clima d’expectació que pot provocar un document respecte als problemes d’un cinema que (ni per militància) és vist per tots els que hi creuen, perquè sinó les taquilles de les pel·lícules catalanes serien molt diferents. M’ha interessat molt. He trobat a faltar gent – fins i tot alguns que no són ni a la llista dels que es van excusar – però el resultat em sembla molt important. (Antoni Kirchner)

“Cinemacat.cat” és un anhelat projecte del Col·legi de Directors, que mai va trobar l’ impuls necessari per que es pogués realitzar. Ara l’Antoni Verdaguer hi ha posat l’empeny en fer-ho i ho ha fet amb un excel·lent criteri, sintetitzant la història del cinema català amb objectivitat i de manera entretinguda. A “Cinemacat.cat” hi podem veure també la veritable dimensió de la nostra creativitat i de la nostra indústria. “Cinemacat.cat” és l’enciclopèdia del cinema fet a Catalunya. (Lluís Valentí)

Ha estat com anar a una sessió amb el psiquiatre. (Josep-Lluís Carod-Rovira - Vice-President del Govern de la Generalitat)

Moltes felicitats pel documental. Realment molt interessant! Per una persona com jo, totalment inculta pel que fa al cinema català, va ser molt profitós, t’ho asseguro! (Anna Perarnau - Cap de premsa del Temple de la Sagrada Família)

Et felicito pel documental, és un molt bon contrast d’opinions sobre el tema, i penso que pot donar peu a una àmplia reflexió sobre la situació del cinema a casa nostra... sobretot per part de les autoritats! (Miquel Verdaguer - Professor d’I.E.S.)

Em va agradar molt el documental i el trobo necessari, interessant i intel·ligent. Fa pensar, és polèmic i dóna material perquè tothom reflexioni. Esperem que la classe política present n’hagi pres bona nota! (Flavia Company - Escriptora)

Simplement et vull donar l’enhorabona pel documental. Em sembla una pel·lícula que hauria de tenir 2a., 3a. i 4a. part cada uns quants anys. Especialment brillants Nunes i Benpar. Forn mestre, com sempre i, personalment no em van agradar les manifestacions “anticatalanes” d’Aguilar i Balagueró... (Josep Duran - Cineasta)

Em va encantar, em va interessar molt el muntatge i tal com es van combinant parts històriques, amb crítica i bon humor... hi ha comentaris i frases boníssimes i la manera de combinar-les està molt bé. (Marta Otzet - RR. PP. del Temple de la Sagrada Família)

No puc dir res més que felicitats, que és molt digna i em va encantar veure tot el cinema ple, el poder de convocatòria que te el Toni i el que més em va agradar de tot és la visió crítica que dona de l’actual política de la Generalitat... M’hauria agradat saber que pensava en Carod en aquells moments! (Oriol Marcos - Director de producció)

La proposta d’Antoni Verdaguer és valenta. Parlar de cinema català des del cinema català a través d’una pel·lícula, requereix un valor inusual al nostre país, un país acostumat a les divisions i els sectarismes... “Cinemacat.cat” és un documental imprescindible per als professionals i agents que intervenen directament o col·lateralment en l’audiovisual. A la sortida de la projecció, entre professionals, polítics i responsables televisius i de l’administració no regnava en absolut el rictus de la satisfacció. El retrat no és demolidor ni molt menys, però és trist... (Jordi Roigé - Cultura21.cat)

El director Antoni Verdaguer fuig de l’autocomplaença i fa un pedagògic recorregut pel cinema produït a Catalunya al llarg de tota la història... (Ferran Auberni - iCat FM)

“Cinemacat.cat”: una pel·lícula per a la reflexió, el debat... i la pol·lèmica! (Ernest Benach - President del Parlament de Catalunya)

Aquests dies podem veure el documental d’Antoni Verdaguer “Cinemacat.cat”. De fet, diria que l’hem de veure, per analitzar les dificultats i misèries qmb què es troba el nostre cine. Per pensar en el concepte de cine català i determinar si el que diferencia és la llengua, el lloc de naixement del director – i/o del guionista, actors i productors -, el lloc on es roda, el tema que tracta o una certa mirada. “Cinemacat.cat” és la reflexió col·lectiva que Verdaguer ha sabut plasmar amb la col·laboració de tots els entrevistats – 58 productors i directors de diferents generacions i parers -, i ho ha sabut fer d’una manera valenta i àgil. Ningú en sortirà indiferent de la projecció, que constitueix un bon repàs a la historia del cinema a Catalunya, a la seva situació present i a les perspectives de futur. Entre altres coses, queda clar que els polítics han d’escoltar les propostes dels creadors i, junts, procurar que el cine català no quedi asfixiat per un plantejament quadriculat i partidista sobre la seva essència. (Flavia Company - "El Periódico", 3 d'octubre 2008)

...els punts de vista al voltant d’uns eixos centrals ocupats per la identitat, la llengua, el doblatge, les administracions o les televisions. Verdaguer, que porta trenta anys a la professió, sap molt bé de que parla i és honest en donar joc, però dins del mosaic polifònic que proposa, veritats com temples ressonen amb la mateixa intensitat que les “boutades” més o menys enginyoses o les mentides interessades.... Si aquesta pel·lícula serveix per mirar-se al mirall i encetar la reflexió – sobre basses reals, naturalment – que permeti encarar un futur ple d’incerteses, benvinguda sigui. En cas contrari, millor no exhibir-la més enllà dels Pirineus i, sobretot, cal evitar que arribi a Madrid. És un “estriptis” en què s’ensenyen més misèries que virtuts i provoca una vergonya que seria aliena si no hi estiguéssim tots implicats. (Esteve Riambau - "Avuí", 4 d'octubre 2008)

Dues coses podem destacar d’aquest documental que busca el seu esperit de resumir amb bellesa el cine català dels darrers temps i de sempre i la seva recerca de solucions... Sincerament em sembla una bona opció de sortir de la norma de films de comerç i passar-se a l’altre costat. Hauríeu d’animar-vos a veure’l. (William Munny - precriticas.cat)

...al capdavall, aquests problemes, tant els de caire internacional com els de caire nacional, resulten molt més fàcils d’atacar que no pas uns altres de més profunds, que van a l’arrel de la creació cinematogràfica. Les disjuntives “film d’autor-film de gènere”, “obra d’art-producte comercial”, “vocació-professió”, “inspiració-tècnica”, “contingut-forma”, etc... són encara presents en els discursos dels directors i productors entrevistats en el moment de “justificar-se”. El tot cas el documental d’Antoni Verdaguer serveix per expressar aquestes inquietuds d’una forma menys apocalíptica de l’habitual. Al capdavall, com diu Bigas Luna, si l’analfabet del segle XX era qui no sabia llegir i escriure, l’analfabet del segle XXI serà qui no sàpiga fer imatges en moviment i gaudir-les. (Dídac López - "El mort viu o el viu mort" Disponibilitat permanent)

Verdaguer reapareix amb aquesta reflexió sobre el cinema creat a Catalunya, en la que hi participen nombroses i contrastades veus. Des de les primeres imatges dels Lumière arribades a Barcelona, passant per rareses com “Vida en sombras”. El repàs és exhaustiu i inclou temes conflictius com la llengua i el doblatge imposats per decret, així com el paper de les televisions, de la industria i de les administracions. (Lluís Bonet - "La Vanguardia")

La meva apreciació global de la sessió de l’altre dia és positiva... El comentari del Conseller de Cultura a la sortida “que s’hauria posat a discutir algunes intervencions” pocs polítics ho dirien. Normalment, els polítics, posen cara de pòquer, dissimulen el que pensen i se’n surten amb una cortesia. És evident que el que la gent diu a càmera és el que pensen o el que volen que creiem que pensen. Jo personalment hi trobo desinformacions i tergiversacions interessades, però és el que el sector pensa, o diu que pensa, i només hi ha dues opcions: escoltar-ho o tapar-se les orelles. El Conseller va venir a dir, em sembla a mi, que ell no es tapava les orelles i això és un altre efecte molt positiu de la sessió de l’altre dia. (Roc Villas - Director de la FilmoTeca, sobre la pre-estrena del 29 de setembre)

Verdaguer sap de que filma i de quin peu coixeja el trípode. El tema dona per a un “blog-llençol”, però només diré que inclou temes tan conflictius com la llengua, el doblatge per decret, la indústria, les diferents administracions i la televisió. Moltes i contrastades veus participen analitzant l’arribada del cinema a principis del segle XX a aquest petit país, fins els actuals i moguts dies del “top manta”. El film documental no oblida ni una sola de las rareses filmades en aquests progressistes, inquiets i cultes indrets, en unes dosis potser excessives per a un espectador corrent. (Juan Salvany - Blogspot)

El nou documental d’Antoni Verdaguer sobre el cinema català, no és només una forma de preguntar-se sobre la història, el present i el futur del cinema a Catalunya, sinó que és una manera de reconèixer la labor de diversos directors de la història del cine espanyol i català, que potser han estat oblidats o marginats... No obstant el més característic i important del documental és l’ unió de les diverses declaracions de un gran número de productors i directors relacionats amb el cinema català i les seves reflexions sobre la identitat d’aquest, amb resultats molt dispars... En qualsevol cas, un bon documental per conèixer (o revisar) la història del cinema produït a Catalunya i un lloc de reflexió sobre tots els problemes que envolten el cinema català i que implicaran una sèrie de canvis en el futur si es vol continuar parlant de “cinema català”. (Errequerre - salir.com)

El darrer film documental d’Antoni Verdaguer, “Cinemacat.cat”, és una peça històrica, de museu. El cineasta terrassenc ha rodat un document d’un valor incalculable, tot aplegant, en menys de dues hores, les opinions de 58 directors i productors del “cinema català”. Cinema en català és sinònim de distribució reduïda, sempre i quan no et diguis Woody Allen i/o Jaume Roures, el seu totpoderós productor. El film s’exhibeix (de moment) a tres sales de Barcelona i una de Terrassa. Un parell d’apunts breus: els protagonistes més brillants els trobem entre els més veterans (Miquel Iglesias Bonns, Josep Maria Forn, José María Nunes i Carles Benpar); la forquilla més jove, la “nova fornada” de cineastes catalans, ens deixa un regust agredolç envers la nostra llengua i el nostre país. Els joves directors catalans passen olímpicament de Catalunya! (Josep Durán - "Diari de Terrassa")

He vist la teva pel·lícula, m’ha semblat esplèndida... y m’ha submergit en una tristesa sense límits. El fresc dels professionals que hi surten, l’obsessió per la formulació lingüística, la confessió d’incomoditat davant la ingerència dels polítics... Quin document tan excel·lent malgrat la tristesa que traspua! (José Luis García Sánchez - Guionista i Director)